Quan l’historia imita el mite
En dues entrades anteriors las vaig utilitzar com si fossin una comunicació llegida a la Trobada Cultural de la Terrera a la Torre de Tamùrcia. Lo primer de tot, gràcies a tothom, especialment al Carles que m’ha fet les correccions als textos (aquesta entrada es responsabilitat tota meva); però sobre tot gràcies a una gent que es capaç d’organitzar una trobada cultural a més de mil metres d'alçada en un indret potser el més despoblat de Catalunya, no al Pirineu d’ara, maco de neu i de ràfting, si no al de pedra. Com he dit en altres ocasions, no es pot introduir tot un congrés en una entrada de bloc, i aquesta trobada era petita, però molt més mamitsua (no em demaneu com es diu en català –o en aragonès oriental: encara escoltarem que el basc es espanyol primitiu del Nortebre–, en castellà del Sudebre es diria “enjundiosa” o així) que moltes d'altres.
Un any més ens retrobem i una gran festa farem. En unes jornades sobre patrimoni immaterial varen presentar una comunicació de la Comarca de les Pedroches de Córdoba amb el significatiu títol de: "Sin fiesta no hay comunidad".
La Terreta no es un poble, ni municipi, ni una comarca; pero es una comunitat.
Entre altres, varem aprendre que n’hi a un liquen que es diu “caca de bruixa”: al món tradicional, tot es veia amb ulleres de mite (veure el proper paràgraf). I que el patrimoni dels líquens de la Terreta, com el geològic, es molt ric; però, com el immaterial “si no saps que hi es, no ho veuràs”, i lo que es pitjor, li podràs fer mal, de la mateixa manera que obrir una pista pot enderrocar un cau on vivien les encantàries, o un pou de dones d’aigua, o un graller de bruixes... Perquè a la Terreta, com a tot arreu del Pirineu, cada poble tenia el seu lloc mític. Ja us he dit fins el avorriment que, més que els personatges, son mítics els llocs, llocs que omplen l’espai d’una funció moral. Sembla mentida que la Terreta sigui tan rica en biodiversitat i a la vegada tan dura per a la vida dels humans.
Vista de la Serra de Sant Gervàs des del centre d’interpretació dels voltors: més que ocells de mala fama, son part d’un ecosistema ramader tradicional.
Diuen que John Ford, acusat de no respectar els fets reals en un film, va respondre: quan em fa més goig el mite que l’historia, jo filmo el mite. A Esplugafreda, un llogarret abandonat, va ser l’historia la que va imitar el mite, i ara un film, “La mort del Rei” va recrear els fets de febrer de 1947, tan esgarrifosos o més que el mateix mite del graller. El títol no té res a veure amb la monarquia, es el nom d’una casa. Perquè allà com ací, encara la casa es la referència del individu. Fins i tot el hotel d’Areny de Noguera era Casa Domenc (gràcies, això si que estar “com a casa”). Històricament, el criminal acte es va ocultar llançant el cadàver a un graller, el d’Espill i no el d’Esplugafreda, i no era una noia però el seu marit; però la interpretació posterior, “desmentida” per la baixada fins al fons, estava mitificada com la del altre graller. Desmentida, dic, perquè no varen trobar aigua que justifiqui l’idea de cos o part aparegut a una font. “Només varem trobar una enorme quantitat de pedres, que podien colgar el cos llançat. I es que era costum tirar una pedra quan es passava a la vora”. I jo vaig afegir que a tot el Pirineu. Es pensa que era per a guanyar la bona voluntat o al menys aplacar l’ira dels genis que hi habitaven. Que el geni fossi pagà o el anima d’un cristià maleït, o mort malament... no canvia gaire el fet. I potser, desprès la inèrcia de tirar pedres, “perquè sempre s’ha fet així”. I desprès la vinculació del graller, o del poble, vull dir, del espai, amb un càstig més o menys sobrenatural. Lo que podrien semblar “llicències cinematogràfiques”, com l’escena de la mort de la mare (consentidora, maleïdora?), el rentar la roba al riu (que no es una de las principals activitats de les encantàries, que no es un dels llocs i moments on dones d’aigua i xicots s’enamoren?) i clarament el tabú sexual, son elements que es vinculen amb el mite.
Us recomano veure-la. De debò que jo vaig quedar impressionat al comprovar com uns fets reals funcionaven encara com els mites... i semblants a un altre crim esgarrifós a un mas d’Irun, també en aquells anys, també silenciats i també amb components més de mite que de historia.
I no dic més que encara es tabú al barri
Casualitat? Recreació del director a partir de les dades, o al menys de les interpretacions dels últims veïns, testimonis directes però que potser barrejaven fets coneguts a la llum del dia i relats contats vora el foc viu? Es molt arriscat fer conclusions i jo no las faré; però sí es clar que al pensament tradicional, la distinció entre historia (fet comprovat) i el mite (relat amb sentit moral) no existeix.
El que sí existeix es la basquitis, i la catalanitis, i encara millor, la pirineitis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario