ELECCIONS 28-N: FRANQUISME SOCIOLÒGIC
Que un govern d'esquerres com el tripartit, des de la seva pretesa superioritat moral, acabi la legislatura convocant les eleccions en un dia de partit Barça-Madrid, em recorda inevitablement els darrers anys del franquisme. Al final de la dictadura tot servia per tapar la mala política i la mala gestió econòmica i el futbol, com a gran esport de masses que llavors començava a ser, era el circ perfecte per aquell dictador cínic que va arribar a dir "haga como yo y no se meta en política". Us adjunto unes ampliacions del breu comentari que ahir vaig fer al meu facebook, i que avui ha merescut que en Jordi Basté se'n fes ressò a RAC-1 i que en Carles Francino em donés entrada, també a quarts de nou del matí i durant 10 minuts, al seu programa per tal d'explicar el franquisme sociològic de Montilla. Quin ofici, aquest de polític, i quin país!! Ni un ni l'altre em van entrevistar durant la campanya electoral de l'any passat i tampoc no tenen interés en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual hi estic participant directament (ara acabem de tancar una molt important reforma del sistema financer europeu i estem debatent els corredors ferroviaris de mercaderies del futur). No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per a veure qui la diu més grossa...
1.- Tant dolentes són les enquestes del PSC? Ja sabíem que les possibilitats d'un tercer tripartit passen perquè la participació sigui la més baixa de la història a Catalunya, amb el descrèdit i la deslegitimació que aixó comportarà per a l'autonomia catalana i per al proper govern (i les seves reivindicacions). El PSC va passar-se 23 anys dient que Pujol era president gràcies a l'abstenció diferencial catalana, però el segon tripartit batrà el rècord d'abstenció, de vot en blanc i de vot a tot tipus de llistes no-convencionals. Tot un èxit del segon govern d'esquerres.
2.- Una crisi econòmica com la que vivim ben bé mereix una campanya de 15 dies parlant d'economia, centrada en les sortides de la crisi econòmica, com ha passat aquest juny a Holanda. Una crisi política com la que vivim també mereix que parlem de que, per a sortir-ne millor, ens cal més autogovern, més ben dit la independència fiscal i de les infraestructures, com ha passat aquest mes de juny a Bélgica. Una crisi com la que patim, sense comparació a Europa, ben bé mereix que el debat econòmic i polític centri la vida social i mediàtica de la darrera setmana de campanya. Però hi ha qui té interés en tapar els problemes reals de la gent i els debats decisius dels catalans, i pretén que parlem de moltes i superificals coses, abans que revisar a fons una pèssima gestió de govern de coalició i, sobretot, que parlem a fons de les propostes de futur.
3.- Quina mala imatge portes enfora ha donat el govern català!! Quan ahir ho comentava a la reunió del grup liberal, molts diputats europeus no s'ho podien creure. Amb decisions com aquesta la Catalunya del PSC i dels tripartits està més a prop dels populismes revolucionaris sud-americans que no pas de les socialdemocràcies reformistes centreeuropees. Un PSC que s'autoanomena en exclussiva progressista però que vota majoritàriment a favor dels toros, mentre que la CiU a la qual anomana "les dretes" hi vota majoritàriament en contra. Un detall que ahir, en la reunió del grup, també van apreciar molt els diputats liberals i demòcrates.
5.- En els seus darrers anys de vida Franco sabia que venia darrera seu una democrácia i un estat de les autonomies, però va deixar-ho tot lligat i ben lligat. Per a una Catalunya autònoma Franco sempre hauria desitjat un president dòcil al centralisme que ell va crear (AENA és un invent de l'any 1970 i no ha patit canvis des de llavors ençà). Per a una Catalunya autònoma Franco sempre hauria desitjat un president sense ambició nacional catalana, regionalista i claudicant a l'espanyolisme d'Estat que practiquen els alts funcionaris de Madrid. Per a mi ni Pujol ni Maragall van respondre a aquest perfil derrotat, que condemna a la desaparició a la nació catalana. Montilla en canvi, l'aposta personal de Joan Puigcercós al 2003 i al 2006, s'acomiada com a president de Catalunya amb un gest inequívoc de franquisme sociològic.
Ja han passat poques setmanes d'aquests comentaris de Tremosa. ARA... des de la
TERRETA, ens preguntem...i
l'actitud de l'Alcalde VICTOR ORRIT (PSC) és la
mateixa que la d'un deixeble de JOSÉ MONTILLA?.
1. Els seus comportaments amagant o no facilitant la documentació demanada per ciutadans del seu Ajuntament o per ERC, no és un comportament sectari i poc democràtic?.
2.-En temps de crisi econòmic, d'un molt elevat percertantge d'atur (el doble que la mitjana europea), amb quasi la meitat dels joves aturats, amb un fort endeutament de les administracions locals i comarcals és la millor manera anar fent excursions, viatges i dinars gratuïts entre els diferents sectors socials?. Pa i circ, que així el poble està entretingut i ni pensa ni parla sobre el futur del seu poble, del seu país.
Butlletí Oficial de la Província de Lleida, núm 76, 22 d'abril de 2015, p. 76-77. 
