Durant els darrers dies s’ha format un gran rebombori a conseqüència del pacte entre el PSC i Reagrupament per l’alcaldia de Tremp. L’estridor no només s’ha pogut sentir des de la capital del Pallars Jussà, on des de fa uns dies els seus habitants (excepte els socialistes i els reagrupats dissidents) comenten la jugada entre la perplexitat i l’estranyesa. El sorprenent acord de govern ha traspassat les nostres fronteres i ha arribat a la majoria de mitjans de comunicació i fòrums de debat del país.
En el cas que ens ocupa, Reagrupament ha pactat a Tremp amb el PSC quan també tenia l’opció de fer-ho amb CiU i ERC-SIP. És evident que ens trobem davant un acord “anti-natura”, com molts altres han esdevingut arreu del territori. Tot i això, arribats a aquest punt, podríem tranquil•lament considerar-lo un acord legítim, independentment de l’opinió que mereix a cadascú de nosaltres el sistema polític actual.
Per comprendre una situació com aquesta, és necessari conèixer tots els motius que l’han fet realitat. En clau nacional podria tractar-se d’un acord que grinyola, per conviccions polítiques, per qüestions ideològiques o per desavinences en el programa electoral. Per naturalesa. Com hagués pogut ser el que semblava que es signaria a El Vendrell, que finalment no es va oficialitzar i on els 7 regidors de la força més votada (PSC) haguessin passat a l’oposició gràcies al pacte entre CiU (6 regidors) i PxC (5 regidors) o el de Cubelles, on l’acord finalment s’ha formalitzat entre Iniciativa (4 regidors i força més votada), UC-Reagrupament (4 regidors) i PP (3 regidors).
Intentant deixar de banda l’aspecte nacional, el més purament polític, m’agradaria parlar més en clau local, que és possiblement el tema que molta gent desconeix i que tan necessari esdevé per entendre, valorar i opinar amb coneixement de causa sobre aquest acord de govern. Em limitaré, doncs, a explicar els fets cronològicament.
El dia 22 de maig, com és sabut, es celebren les eleccions municipals amb total normalitat. El PSC les guanya, sent la força més votada, tot i que perd un regidor (n’aconsegueix 6) i no assoleix la majoria absoluta que va obtenir sense discussió ara fa quatre anys. La renovada llista de CiU millora considerablement els resultats dels anteriors comicis i aconsegueix un regidor més (passa dels 4 als 5) i es queda a només 90 vots dels socialistes. ERC-SIP i Reagrupament aconsegueixen un regidor cadascun. Des d’un primer moment, ERC-SIP es mostra reticent a pactar amb el PSC, una actitud possiblement recíproca. Això fa que als socialistes només els valgui l’acord amb Reagrupament. Als convergents, en canvi, els manca dos regidors per arribar als 7 necessaris per a governar i únicament els val el pacte amb ERC-SIP i amb Reagrupament. Per no descartar-la i per citar totes les opcions possibles, val a dir que també hagués estat vàlida una gairebé utòpica sociovergència.
Passades les eleccions i després de dies d’incertesa, de diferents trobades i de múltiples reunions entre els diferents partits, el dia 3 de juny, CiU (amb 5 regidors), ERC-SIP (1 regidor) i Reagrupament (1 regidor) aconsegueixen arribar a un acord de govern, un pacte gairebé tancat, fins al punt en que tots els implicats ja s’havien repartit les regidories corresponents. Tot estava definit i el senyor Joan Pascual semblava un home decidit. Inexpert, però decidit. Havia tancat, sota el meu punt de vista, el millor pacte al que podia optar el seu partit. L’altra opció, totalment respectable, era votar-se a sí mateix tot renunciant a qualsevol aliança.
En total, els caps de llista de CiU, ERC-SIP i Reagrupament van realitzar dos reunions. L’última, com he comentat, es va produir el divendres 3 de juny. En totes dos trobades els presents eren, només, els caps de llista dels tres partits. Les coses estaven encarades, parlades, negociades. La comitiva de CiU es va arribar a reunir durant més de dues hores per repartir regidories i començar a treballar pel poble. Una evidència més de que el pacte estava més que tancat.
Heus ací quan arriba el cap de setmana clau, el del 4 i el 5 de juny. Durant aquestes quaranta-vuit hores, certa gent de Tremp va poder veure com en una cafeteria de la localitat, primer, i després a la seu del PSC, Josep Sirvant, membre de la part més socialista de Reagrupament, s’encarregava de dissuadir i menjar l’orella (en el sentit menys pur de l’expressió) al senyor Joan Pascual, cap de llista de Reagrupament, fins el punt d’aconseguir-lo convèncer per pactar amb el PSC. Els allà presents van poder escoltar crits, retrets. Tensió. El que ignoro és què li va dir o què li va oferir per aconseguir fer-lo baixar del burro d’una manera tan directa i implacable. També desconec els moviments que es van arribar a fer des del PSC trempolí i quina relació guarda aquest partit amb l’ensarronada de la cafeteria. El fets d’aquest cap de setmana no acaben aquí, però em temo que els ciutadans de Tremp no sabrem mai tot el que va passar en aquells dos dies.
D’aquesta manera i entabanat (a la pràctica) pel duet Barbal – Sirvant, el dilluns dia 6 al matí Joan Pascual acaba anul•lant la reunió que tenia prevista pel mateix dia amb CiU i ERC-SIP per tancar l’arranjament i així els hi comunica als seus pertinents caps de llista. Es justifica al•legant que aquella mateixa nit el comitè local de Reagrupament celebraria una assemblea per decidir amb qui pactar. I efectivament, el dilluns 6 de juny a la nit, Reagrupament anuncia que ho farà amb el PSC després de decidir-ho “democràticament” en l’esmentada assemblea.
Doncs bé, es bo que la ciutadania sàpiga que l’assemblea estava totalment manipulada. Que sàpiga que es van fer mans i mànigues per a que hi assistissin amics, familiars i coneguts del sector més socialista de Reagrupament per tal de votar a favor del pacte PSC-Reagrupament. Que se sàpiga que molts dels associats a Reagrupament a Tremp encara a dia d’avui no han rebut la convocatòria de la reunió i en la que al seu ordre del dia en cap moment hi posa que s’ha de fer una votació. Que sàpiga que l’assemblea obra una crisi interna en el sí del partit i provoca la dimissió del coordinador local de Reagrupament a Tremp, el senyor Aleix Creus, que acaba desconcertat i atordit pels estranys moviments que hi veu. Que sàpiga que a Tremp existeix un nou moviment polític, que no se’n parla, que no es veu però que és latent: el reasocialisme.
Al cap d’uns dies, però, quan semblava que ja tot estava tancat i després que el PSC comuniqués el principi d’acord el mateix dilluns a la matinada amb una velocitat envejable al diari Segre, el divendres dia 10 el líder de Reagrupament a Catalunya, el senyor Joan Carretero, fill de Tremp, es posa en contacte amb Joan Pascual i li comunica que l’únic que acceptaria la direcció del partit seria votar-se a sí mateix i renunciar a qualsevol càrrec. A resultes de la trucada, Reagrupament es torna a reunir la mateixa nit, una trobada que obra un nou panorama a la ciutat i que omple de nou les seus de convergents i socialistes a tan sols unes hores del ple d’investidura. Tots els seus integrants esperant una decisió. Una trucada que finalment rep el PSC i que confirma un altre cop el pacte PSC-Reagrupament. Tot plegat, un espectacle muntat per Reagrupament, un partit polític que, o bé ha demostrat tenir un nivell d’organització força caòtic, o bé s’ha sabut vendre a la força que més sap aplicar el vale tudo al nostre territori, ignorant les ordres de partit i protagonitzant un acte de desobediència impassible i inusual.
Finalment i pel bé de tots, arriba el dissabte dia 11 i amb ell, el ple de constitució del nou Ajuntament. Tal i com Pascual havia comunicat el dia anterior als caps de llista de PSC i CiU, Reagrupament dóna suport a la candidatura socialista. Josep Ardanuy (ERC) compleix la seva paraula i ho fa amb CiU. La resta, es voten a sí mateixos. D’aquesta manera, el nou Ajuntament queda constituït amb Víctor Orrit com alcalde de la ciutat. Però tot no acaba aquí. La mateixa tarda del dia 11, Reagrupament publica a la seva web un comunicat on demana a Joan Pascual que retorni l’acta de regidor de l’Ajuntament al no representar “els principis de l’organització per la qual va ser escollit”. Un comunicat que arriba tard i amb poca potestat.
Aquests són els fets. A partir d’aquí, que cadascú pensi el que vulgui i n’extregui les seves pròpies conclusions. Personalment crec que a Reagrupament no afavoreix en absolut aquest pacte. És més, considero que el passat 11 de juny, Joan Pascual i el seu partit van cavar la seva pròpia tomba a Tremp. El que està clar és que ara queda obert un nou període de quatre anys que caldrà veure com gestionen per tal que a la primavera de 2015 la política que han aplicat en aquestes municipals no se’ls giri en contra.
Serà interessant també veure com en un futur es van donant a conèixer lentament els motius i les raons del pacte. Per una banda, el PSC hauria de citar els interessos poc clars que hi han hagut pel mig. Reagrupament, d’altra banda, hauria d’explicar al ciutadà perquè ha desobeït les ordres de la seva pròpia Junta Directiva Nacional i perquè persones com el senyor Sirvant o el senyor Barbal han arribat a entrar a una llista electoral independentista sent socialistes de mena o, com a mínim (no voldria aventurar-me), sent amics íntims del senyor Víctor Orrit, que això sí que no ho pot negar ningú. Sincerament, però, no hi confio massa. Sí que ho faig amb el temps, que ho acaba posant tot al seu lloc. El problema és que el temps sovint es cansa d’esperar
En el cas que ens ocupa, Reagrupament ha pactat a Tremp amb el PSC quan també tenia l’opció de fer-ho amb CiU i ERC-SIP. És evident que ens trobem davant un acord “anti-natura”, com molts altres han esdevingut arreu del territori. Tot i això, arribats a aquest punt, podríem tranquil•lament considerar-lo un acord legítim, independentment de l’opinió que mereix a cadascú de nosaltres el sistema polític actual.
Per comprendre una situació com aquesta, és necessari conèixer tots els motius que l’han fet realitat. En clau nacional podria tractar-se d’un acord que grinyola, per conviccions polítiques, per qüestions ideològiques o per desavinences en el programa electoral. Per naturalesa. Com hagués pogut ser el que semblava que es signaria a El Vendrell, que finalment no es va oficialitzar i on els 7 regidors de la força més votada (PSC) haguessin passat a l’oposició gràcies al pacte entre CiU (6 regidors) i PxC (5 regidors) o el de Cubelles, on l’acord finalment s’ha formalitzat entre Iniciativa (4 regidors i força més votada), UC-Reagrupament (4 regidors) i PP (3 regidors).
Intentant deixar de banda l’aspecte nacional, el més purament polític, m’agradaria parlar més en clau local, que és possiblement el tema que molta gent desconeix i que tan necessari esdevé per entendre, valorar i opinar amb coneixement de causa sobre aquest acord de govern. Em limitaré, doncs, a explicar els fets cronològicament.
El dia 22 de maig, com és sabut, es celebren les eleccions municipals amb total normalitat. El PSC les guanya, sent la força més votada, tot i que perd un regidor (n’aconsegueix 6) i no assoleix la majoria absoluta que va obtenir sense discussió ara fa quatre anys. La renovada llista de CiU millora considerablement els resultats dels anteriors comicis i aconsegueix un regidor més (passa dels 4 als 5) i es queda a només 90 vots dels socialistes. ERC-SIP i Reagrupament aconsegueixen un regidor cadascun. Des d’un primer moment, ERC-SIP es mostra reticent a pactar amb el PSC, una actitud possiblement recíproca. Això fa que als socialistes només els valgui l’acord amb Reagrupament. Als convergents, en canvi, els manca dos regidors per arribar als 7 necessaris per a governar i únicament els val el pacte amb ERC-SIP i amb Reagrupament. Per no descartar-la i per citar totes les opcions possibles, val a dir que també hagués estat vàlida una gairebé utòpica sociovergència.
Passades les eleccions i després de dies d’incertesa, de diferents trobades i de múltiples reunions entre els diferents partits, el dia 3 de juny, CiU (amb 5 regidors), ERC-SIP (1 regidor) i Reagrupament (1 regidor) aconsegueixen arribar a un acord de govern, un pacte gairebé tancat, fins al punt en que tots els implicats ja s’havien repartit les regidories corresponents. Tot estava definit i el senyor Joan Pascual semblava un home decidit. Inexpert, però decidit. Havia tancat, sota el meu punt de vista, el millor pacte al que podia optar el seu partit. L’altra opció, totalment respectable, era votar-se a sí mateix tot renunciant a qualsevol aliança.
En total, els caps de llista de CiU, ERC-SIP i Reagrupament van realitzar dos reunions. L’última, com he comentat, es va produir el divendres 3 de juny. En totes dos trobades els presents eren, només, els caps de llista dels tres partits. Les coses estaven encarades, parlades, negociades. La comitiva de CiU es va arribar a reunir durant més de dues hores per repartir regidories i començar a treballar pel poble. Una evidència més de que el pacte estava més que tancat.
Heus ací quan arriba el cap de setmana clau, el del 4 i el 5 de juny. Durant aquestes quaranta-vuit hores, certa gent de Tremp va poder veure com en una cafeteria de la localitat, primer, i després a la seu del PSC, Josep Sirvant, membre de la part més socialista de Reagrupament, s’encarregava de dissuadir i menjar l’orella (en el sentit menys pur de l’expressió) al senyor Joan Pascual, cap de llista de Reagrupament, fins el punt d’aconseguir-lo convèncer per pactar amb el PSC. Els allà presents van poder escoltar crits, retrets. Tensió. El que ignoro és què li va dir o què li va oferir per aconseguir fer-lo baixar del burro d’una manera tan directa i implacable. També desconec els moviments que es van arribar a fer des del PSC trempolí i quina relació guarda aquest partit amb l’ensarronada de la cafeteria. El fets d’aquest cap de setmana no acaben aquí, però em temo que els ciutadans de Tremp no sabrem mai tot el que va passar en aquells dos dies.
D’aquesta manera i entabanat (a la pràctica) pel duet Barbal – Sirvant, el dilluns dia 6 al matí Joan Pascual acaba anul•lant la reunió que tenia prevista pel mateix dia amb CiU i ERC-SIP per tancar l’arranjament i així els hi comunica als seus pertinents caps de llista. Es justifica al•legant que aquella mateixa nit el comitè local de Reagrupament celebraria una assemblea per decidir amb qui pactar. I efectivament, el dilluns 6 de juny a la nit, Reagrupament anuncia que ho farà amb el PSC després de decidir-ho “democràticament” en l’esmentada assemblea.
Doncs bé, es bo que la ciutadania sàpiga que l’assemblea estava totalment manipulada. Que sàpiga que es van fer mans i mànigues per a que hi assistissin amics, familiars i coneguts del sector més socialista de Reagrupament per tal de votar a favor del pacte PSC-Reagrupament. Que se sàpiga que molts dels associats a Reagrupament a Tremp encara a dia d’avui no han rebut la convocatòria de la reunió i en la que al seu ordre del dia en cap moment hi posa que s’ha de fer una votació. Que sàpiga que l’assemblea obra una crisi interna en el sí del partit i provoca la dimissió del coordinador local de Reagrupament a Tremp, el senyor Aleix Creus, que acaba desconcertat i atordit pels estranys moviments que hi veu. Que sàpiga que a Tremp existeix un nou moviment polític, que no se’n parla, que no es veu però que és latent: el reasocialisme.
Al cap d’uns dies, però, quan semblava que ja tot estava tancat i després que el PSC comuniqués el principi d’acord el mateix dilluns a la matinada amb una velocitat envejable al diari Segre, el divendres dia 10 el líder de Reagrupament a Catalunya, el senyor Joan Carretero, fill de Tremp, es posa en contacte amb Joan Pascual i li comunica que l’únic que acceptaria la direcció del partit seria votar-se a sí mateix i renunciar a qualsevol càrrec. A resultes de la trucada, Reagrupament es torna a reunir la mateixa nit, una trobada que obra un nou panorama a la ciutat i que omple de nou les seus de convergents i socialistes a tan sols unes hores del ple d’investidura. Tots els seus integrants esperant una decisió. Una trucada que finalment rep el PSC i que confirma un altre cop el pacte PSC-Reagrupament. Tot plegat, un espectacle muntat per Reagrupament, un partit polític que, o bé ha demostrat tenir un nivell d’organització força caòtic, o bé s’ha sabut vendre a la força que més sap aplicar el vale tudo al nostre territori, ignorant les ordres de partit i protagonitzant un acte de desobediència impassible i inusual.
Finalment i pel bé de tots, arriba el dissabte dia 11 i amb ell, el ple de constitució del nou Ajuntament. Tal i com Pascual havia comunicat el dia anterior als caps de llista de PSC i CiU, Reagrupament dóna suport a la candidatura socialista. Josep Ardanuy (ERC) compleix la seva paraula i ho fa amb CiU. La resta, es voten a sí mateixos. D’aquesta manera, el nou Ajuntament queda constituït amb Víctor Orrit com alcalde de la ciutat. Però tot no acaba aquí. La mateixa tarda del dia 11, Reagrupament publica a la seva web un comunicat on demana a Joan Pascual que retorni l’acta de regidor de l’Ajuntament al no representar “els principis de l’organització per la qual va ser escollit”. Un comunicat que arriba tard i amb poca potestat.
Aquests són els fets. A partir d’aquí, que cadascú pensi el que vulgui i n’extregui les seves pròpies conclusions. Personalment crec que a Reagrupament no afavoreix en absolut aquest pacte. És més, considero que el passat 11 de juny, Joan Pascual i el seu partit van cavar la seva pròpia tomba a Tremp. El que està clar és que ara queda obert un nou període de quatre anys que caldrà veure com gestionen per tal que a la primavera de 2015 la política que han aplicat en aquestes municipals no se’ls giri en contra.
Serà interessant també veure com en un futur es van donant a conèixer lentament els motius i les raons del pacte. Per una banda, el PSC hauria de citar els interessos poc clars que hi han hagut pel mig. Reagrupament, d’altra banda, hauria d’explicar al ciutadà perquè ha desobeït les ordres de la seva pròpia Junta Directiva Nacional i perquè persones com el senyor Sirvant o el senyor Barbal han arribat a entrar a una llista electoral independentista sent socialistes de mena o, com a mínim (no voldria aventurar-me), sent amics íntims del senyor Víctor Orrit, que això sí que no ho pot negar ningú. Sincerament, però, no hi confio massa. Sí que ho faig amb el temps, que ho acaba posant tot al seu lloc. El problema és que el temps sovint es cansa d’esperar
De: http://jubach12.wordpress.com/2011/06/18/el-nou-reasocialisme/
Vergonyós el cas Tremp, em sembla patètic el que s'ha fet. Tot pel poder, al preu que sigui. Molt bon article, per cert, de qui és¿
ResponderEliminarJordi Ubach
ResponderEliminar